Doncs bé, ahir després de l’escola la mare em va venir a recollir, com cada dia.
Normalment berenem a una cafeteria del barri, no anem perquè ella vulgui, anem allà perquè jo m’escapo corrent cap allà amb la intenció que em compri un suc i una magdalena (que, encara que sigui d’espelta i sense sucres perquè a ella li va el rotllo veggie, penso que millor això que el plàtan que porta al bolso, si ho analitzes bé realment és un win-win).
Però ahir no hi va haver magdalena.
En recollir-me em va agafar als braços i amb la veu més dolça em va dir:
– Amor meu, avui anem a casa que la mare està cansada. Et ve de gust que fem un suc de mandarina i un entrepà de pernil?
Feia fred al carrer i el pla em va semblar perfecte. Li vaig contestar que sí.
Em va pujar a la cadireta de la bici i vam anar a casa.
Després de berenar me’n vaig anar a l’habitació a jugar i em vaig retrobar amb la caixa amb totes les vies d’un tren que feia mesos que tenia oblidat.
Vaig muntar el circuit sencer al menjador. Era genial i m’emocionava veient la meva creació.
Em vaig posar per fi a jugar, primer veient com el tren corria per les vies i després com recorria el meu peu, les cames, els braços… el meu cap, el meu cabeeeell…
La mare recollia la roba estesa quan em va sentir cridar i plorar.
Va venir en 2 segons, però quan va poder parar la locomotora jo ja tenia les dues rodes del darrere enroscades als meus cabells tirant-me fort i no podia parar de cridar:
– Pupa, els meus cabells, pupaaaa.
La mare va estar una bona estona intentant tallar-me els cabells enredats a les rodes amb unes tisores de costura, mentre deia:
– Mare meva Bruno, mare meva. No puc, necessito ajuda.
Sembla que el meu cuir cabellut tirava fort cap a les rodes i la mama pensava que si seguia em tallaria la pell. Aleshores em va dir:
– Bruno carinyo, no puc, et faré mal… Anem al metge?
– Sí, anem al metge. – Li vaig contestar entre sanglots.
A la recepció del centre mèdic ens van preguntar què havia passat.
La mare els va mostrar la meva peineta.
Als recepcionistes se’ls escapava el riure. Gent sense ànima!
Pugem a la primera planta: pediatria.
Els pares a la sala d’espera em miraven, no podia distingir sota les màscares si també estaven rient…
Em vaig quedar adormit. Potser era cansament. Potser fos perquè no volia que em jutgessin més.
Em vaig despertar ja dins de la consulta quan vaig notar que la locomotora tornava a tirar.
Hi havia una infermera subjectant una llum i una doctora amb un bisturí a la mà.
Vaig tornar a plorar.
A l’estona es va deixar anar aquell tren que durant una hora havia estat una extensió del meu cos.
Ara que tinc la teva atenció, segueix llegint perquè això t’interessa:
La meva mare té un curs: PLA D’ACCIÓ PER GUANYAR MÉS AMB EL TEU NEGOCI.
Si vols saber-ne més segueix aquest enllaç.
