Vols conèixer la meva història? (Part II):

Com trencar-se per dins (i per fora)

Els meus pares es van separar quan tenia 6 anys.

Vam anar a viure amb la meva mare i vèiem el meu pare en caps de setmanes alterns.

Ni la meva germana Aina ni jo vam decidir això. De fet, estàvem completament en desacord amb aquestes mesures imposades contra la nostra voluntat.

Volíem el nostre pare amb devoció i no enteníem per què no podíem veure’l més sovint. Suposo que als ’80 eren així les coses i poc s’estava fent pels drets dels pares en casos de separació.

La meva mare es va comprar un pis amb la seva nova parella a un poble a prop de Girona. No contaré la convivència amb ell, no mereix tanta atenció aquest senyor.


El cas és que per a l’Aina i per a mi la vida ens va fer un tomb de la nit al dia.


Trobàvem a faltar el nostre pare, el nostre antic barri, els amics, l’escola, els avis…

Per evocar els moments viscuts en el passat, l’Aina i jo posàvem la música que li agradava al pare al tocadiscos i que havia sonat tant a casa: Pink Floyd, Queen, Tina Turner, Police, Dire Straits, Phil Collins, Supertramp…

Però de mica en mica anàvem posant “another brick in the wall”, creant un mur que separava els moments feliços de la nostra infància amb aquesta nova etapa tan estranya que estàvem vivint.


Van passar els mesos i va arribar l’estiu i les vacances tan esperades amb el pare.

A l’agost ens n’aniríem a Astúries.

 

El pare havia començat a sortir amb la Carmen, una noia d’Oviedo que havia conegut en un viatge a Tunísia.


A la Carme ens la va presentar uns mesos abans, quan ella va venir de visita a Barcelona. Vam passar el cap de setmana tots quatre junts i va ser genial!


Carmen era dolça, divertida, reia per tot ia l’Aina i a mi ens semblava molt graciós l’accent que tenia, així que crec que ella ho exagerava a propòsit.

Per això unes vacances a Astúries amb la Carme ens van semblar un tret.


Però aquell agost sí que va ser diferent, perquè va passar una cosa completament inesperada i que va trencar el meu pare per dins.


I a mi per fora.


Vam tenir un accident de cotxe.


El meu pare conduïa.
Plovia i anàvem per una carretera que després es va marcar com a TCA (Tram de concentració d’accidents).


El cotxe va fer 3 voltes de campana.


Quan el pare es va girar per veure si estàvem tots bé va veure que jo no era al cotxe.

La Carme i l’Aina estaven magullades, però bé. Però jo no hi era.

El pare va sortir del cotxe i va començar a buscar-me pels voltants.


Em va trobar uns metres més enllà. Estava inconscient i tenia molta sang al cap i una cama voltejada del revés.


Vaig estar un mes a l’hospital d’Oviedo recuperant-me.

M’havia trencat el fèmur i m’havien hagut de posar punts al front, al cap i treure’m centenars de vidres del genoll.


Potser pensis que per mi això va ser traumàtic…

Però no va ser així.


Amb el temps, en fer-me gran, vaig entendre que qui ho va passar pitjor va ser el pare.

Pero yo, con 7 años, no era realmente consciente de lo que había pasado y de la gravedad de los hechos.


Cuando pienso en las 4 semanas que pasé en el hospital recuerdo los mimos y las atenciones que recibí. No recuerdo dolor, ni estar triste, sino todo lo contrario.


Pasé muchos meses enyesada, no podía andar y si tenían que trasladarme tenía que ser en posición horizontal. Perdí un año de colegio y estudiaba en casa con una profesora particular.


Al año siguiente, cuando ya había cumplido 8 años, mis padres nos comunicaron a Aina y a mí que harían una segunda intentona y que volvían a retomar la relación.


Al poco compraron una casa en el Montseny y vivimos juntos unos años más. Hasta que se volvieron a separar, pero esto es otra historia.


Con el tiempo, ya de adulta, pienso que ese accidente acercó de nuevo a mis padres. O quizás así sea como lo quiero recordar y fue mi inconsciente que configuró así mis recuerdos.

Però jo, amb 7 anys, no era realment conscient del que havia passat i de la gravetat dels fets.


Quan penso en les 4 setmanes que vaig passar a l’hospital recordo les manyagues i les atencions que vaig rebre. No recordo dolor, ni estar trist, sinó tot al contrari.


Vaig passar molts mesos enguixada, no podia caminar i si m’havien de traslladar havia de ser en posició horitzontal. Vaig perdre un any de col·legi i estudiava a casa amb una professora particular.


L’any següent, quan ja havia fet 8 anys, els meus pares ens van comunicar a l’Aina ia mi que farien un segon intent i que tornaven a reprendre la relació.


Al cap de poc van comprar una casa al Montseny i vam viure junts uns anys més. Fins que es van tornar a separar, però això és una altra història.


Amb el temps, ja d’adulta, penso que aquest accident va tornar a acostar als meus pares. O potser així sigui com ho vull recordar i va ser el meu inconscient que va configurar així els meus records.

I què té això a veure amb el màrqueting et preguntaràs?


Doncs potser poc, però crec que aquesta història podria servir per a una campanya publicitària:


– De la DGT
– Per a una empresa dassegurances
– Potser per a l’storytelling d’un psicòleg que tracti temes de trauma.
– Per a una immobiliària que narra la història duna família que reprèn la seva relació.

 

Sóc la Núria Posa i escric històries que connecten emocionalment amb les marques.

Deixa'ns un comentari