El meu pare s'avergonyia de la meva mare

Els meus pares es van conèixer quan la meva mare tenia 14 anys i el meu pare 16.

Tots dos eren del mateix barri i tenien amistats en comú.

Així que quedaven els caps de setmana amb el grup que eren amics. Anaven a la sala d’un centre social del barri que els permetia portar un tocadiscos.

Era el 1968.

Un dels nois era el que ara diríem DJ i punxava els vinils de l’època.

La meva mare sempre ha estat molt riallera i donada a fer ximpleries.

Vergonya?

No, ella no en gastava.

Així, quan sonava la cançó de Juanita Banana de l’argentí Luís Aguilé, la meva mare, amb els seus 14 anyets es posava a ballar ia imitar una gallina, cantant a ple pulmó als cors operístics: Oooohhh, oh, oh, oh, oh oh…

Llavors el meu pare s’apartava del grup i la mirava de lluny sentint una tremenda vergonya aliena.

Ell no entenia com la meva mare es podia posar en ridícul d’aquesta manera, ni com alguns dels seus amics se sumaven a aquesta coreografia tontuna.

I què va passar?

Doncs que al cap d’uns mesos el meu pare li va preguntar a la meva mare que volia que fossin nuvis.

Es van casar quan ella tenia 21 i ell 23, després de 7 anys de festeig i molts balls ximples a l’esquena.

Què té això a veure amb el màrqueting?

Doncs que passar desapercebut mata vendes.

Sóc la Núria Posa i realitzo plans de màrqueting que impulsen vendes.

Deixa'ns un comentari